Clima i energia: CO2

Rellegint les dues primeres entrades u se’n adona que és difícil relacionar els dos conceptes que donen títol a la sèrie: clima i energia. És per això que vaig a escriure aquesta petita entrada per esclarir una mica aquesta petita confusió. També he de confessar que el tema energètic s’allunya molt més del clima del que havia pensat abans d’escriure totes aquestes entrades. Per a la propera sèrie posaré el títol al final.

MERCAT DE CO2 

Imatge que surt en google al buscar "CO2". Evidentment, el CO2, incolor, no es veu en la foto.

En 2005 i arrel del protocol de Kyoto la UE instaura un mercat de compra-venta de CO2 per tal de reduir les emissions de diòxid de carboni de les empreses europees. Els governs assignaran a les empreses uns permisos d’emissió de CO2 en funció de la productivitat de cada empresa. D’aquesta manera s’esperava que les empreses adequaren els seus sistemes de producció per tal de no sobrepassar la quantitat de CO2 que tenien assignada, ja que de excedir-se haurien de comprar drets de emissió (que a dia de avui es venen a 6.8 €/Tn). Per contra, les empreses que no esgotaren la seva quota d’emissió podrien vendre els seus drets sobrants i així obtenir un benefici al fer un esforç per evitar “contaminar” amb el maligne CO2.

A primera vista, i sense entrar a valorar el fet de que s’intente reduir les emissions de CO2 com a forma de salvar el món, sembla un bon mètode per disminuir la producció de diòxid de carboni. Però des del principi van sorgir problemes. Entre 2005 i 2007, primera etapa del sistema de comerç de drets d’emissió, la UE adjudica massa permisos (però massa, massa) i la tona de CO2 acaba a preu zero, degut als desorbitats excedents de drets d’emissió. Així, en 2008 la UE rebaixa notablement la quantitat de drets d’emissió que els governs han de repartir entre els seus sectors industrials. Ara el problema és diferent: degut a la crisi econòmica, la producció en general baixa substancialment i per tant també ho fa l’emissió de CO2, de mode que a Espanya les empreses obtenen globalment un benefici de 400 milions d’euros venent el seu sobrant en drets d’emissió. Diners gratis, com aquell que diu, mira que bé.

Per tal de no complicar més l’assumpte no parlarem de l’especulació que ha nascut al voltant d’aquest mercat. Però ja ens ho podem imaginar quan estem venent l’aire, negoci gratuït, ja es sap.

Ara entrem en el tema que ens interessa, el energètic. Parlàvem de que en època de crisi  les emissions han disminuït. Cal diferenciar entre els sectors purament industrials (cimenteres, siderúrgia, paper…) de la indústria elèctrica. Mentre que els primers han venut el sobrant de CO2 (han venut drets que possiblement els han fet falta a posteriori), les elèctriques no noten de la mateixa forma la crisi. La seva producció s’ha mantingut relativament estable, i per tant les seves emissions han superat els permisos dels que disposaven i per tant, s’han vist obligades a comprar drets d’emissió. Concretament, en 2008 el govern adjudicà a les elèctriques permisos per 64.91 milions de tones, mentre que la seva producció final fou de 88.7 tones. És evident que per les elèctriques el negoci del CO2 no és tant bonic. Tot i necessitar comprar drets d’emissió en 2008, la quantitat de CO2 emesa fou un 16% inferior a l’any anterior.

Aquesta baixada en les emissions de CO2 no és més que una resposta econòmica al naixement d’aquest permisos. Les elèctriques van abandonant el carbó i el petroli -que emeten molt de CO2- i els substitueixen per gas, que n’emet menys (com podem veure en el primer article de la sèrie). A més, les renovables experimenten una crescuda important, en part perquè no emeten CO2, i en part (en una grandíssima part) pel negoci que significa allò renovable a partir del Real Decret 661 de 2007, com veurem més endavant.

CO2

Llegeixo el escrit superior i sembla que tot respon a les normes que la lògica imposa. Pareixen mecanismes més o menys encertats. Però el problema és de base. S’està primant a les empreses que presumiblement contaminen menys. Dic presumiblement perquè quan parlem de contaminar mai ens podem referir al CO2. No és un contaminant. Ja ho vam tractar ara fa més de 2 anys aquí. Faig un copy-paste des d’aquella entrada: “el CO2 és un gas incolor, inodor, invisible i en les quantitats que el trobem a l’aire no és per res tòxic”. Sembla per tant absurd instaurar un sistema per regular les emissions de un gas no contaminant, sobretot tenint en compte que adjacent a qualsevol mercat apareix l’especulació.

Ah, però espera, és que el CO2 és el responsable del canvi climàtic, el mateix que ha aconseguit mantenir la temperatura estable els últims 10 anys tot i l’augment de CO2 global.

A la propera entrada i com prometia al final del segon article de la sèrie, parlarem del negoci de les renovables. Era necessari relacionar una mica clima i energia.

IPCC i els seus models

Un dels pilars sobre el que es sosté la hipòtesi climàtica secundada pel premi Nobel (uf) Al Gore és la modelització de les tempratures, que arriben a marcar un augment de varios graus centígrads per als pròxims anys. Però vist que de moment els resultats no són del tot satisfactoris -recordem que els últims 10 anys no ens hem calentat- hi ha gent que es fa preguntes, i m’he trobat amb aquest gràfic, el qual podeu ampliar fent-li un click.

Com podreu comprovar, es tracta de una comparació dels diferents estudis que s’han fet sobre el temps de residència del CO2 a l’atmosfera. És curiós que tots els estudis coincideixen en que aquest temps de residència volta la xifra de 10 anys, mentre que l’IPCC asegura que és un valor deu vegades major…al voltant de 100 anys. Segurament, amb l’intenció de fer quadrar els seus models per a que el resultat siga realment alarmant.

I tampoc és que faça falta un gràfic com aquest per adonar-se’n que alguna cosa va mal. Ja fa 10 anys que no experimentem cap augment de temperatura, en tot cas una lleugera davallada. I açò ha ocorregut mentre el CO2 segueix incrementant-se, al mateix ritme.

Us deixe, per acabar, una imatge amb la comparació de les prediccions dels models i el que realment ha ocorregut.

Font: Jennifer Marohasy blog

Els tèrmits son els culpables

El que no sé és com els algorians (seguidors de Al-Gore) no han proposat encara eliminar-los.

Avui he llegit un article publicat a una interessant web/blog, I Love Carbon Dioxide, que espere que no llegeixen els més extremistes (pel bé dels tèrmits). Explica entre d’altres coses que els tèrmits emiteixen, o més bé emitien l’any 1982, 10 vegades la quantitat de CO2 que totes les indústries i els automòbils del planeta, tal com la revista Science publicà en el seu número de (Nov. 5, 1982). Considerant que les emissions antropogèniques han augmentat el 50% des d’aquella data, és segur que les emissions d’aquests isòpters segueix sent major a l’aportació humana.

De fet el 97% de les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera son d’origen natural. Això ens deixa als humans en un trist 3%. Si és que som insignificants, per més que ens pensem que podem dominar el clima.

I a part dels tèrmits, alguns exemples més de altres emissors de CO2. Per exemple els aiguamolls emiteixen més CO2 que totes les activitats humanes juntes, els mateixos aiguamolls que protegim (contradictori, però beneïdes contradiccions aquestes).  O els volcans, que superen en centenars les emissions humanes. I la més important de totes les fonts emissores de CO2, l’oceà Pacífic. D’aquest mode, l’aportació humana és pràcticament despreciable.

Per acabar, una frase que me pareix descriptiva de tot aquest espectacle que s’ha montat al voltant del clima. La frase és extreta en el context del que estem parlant:

“A no ser que anunciem desastres, ningú ens farà cas”

Trist però cert. De fet, l’alarmisme que s’ha creat al voltant d’una pujada de 0.6ºC en 100 anys no és per res coherent, si tenim en compte que per exemple 2007 va tindré una caiguda de les temperatures de 0.7 ºC en un sol any. Sols l’alarmisme, anunciant catàstrofes ha pogut fer que el circ continue.

http://ilovecarbondioxide.com/2009/04/termites-emit-ten-times-more-co2-than.html

“Menos es mejor”

Avui veient la TV, durant la publicitat, me’n adone de 2 coses (bé, dos coses que venen al tema): que el canvi climàtic ven molt i que el desconeixement sobre aquest és enorme. I amb aquest desconeixement es segueix sustentant la teoria climàtica i la consciència social associada.

Parle, en primer lloc, d’un anunci nou de Fiat. Amb el seu eslogan, “Menos es mejor”, tenen la magnífica idea de dir que quant menys és la quantitat de CO2 emesa, major serà la quantitat de oxígen. Es clar, ara el CO2 fagocita el O2, pot ser açò també siga cosa del canvi climàtic. I el cas és que tot açò ven, i la gent, amb el nou fals ecologisme que ha crescut, es creu allò que li posen a la TV, encara que, com en aquest cas, siguen més mentides.

Per que quede clar, la presència d’oxígen a l’atmosfera no depén de la concentració dels altres gasos habituals d’aquesta, com poden ser el CO2, nitrogen, argó, etc. En tot cas, quan nosaltres respirem si que restem la quantitat d’oxígen en favor del CO2. No per això hem de deixar de respirar. És més, el CO2 es necessari per les plantes per dur a terme la fotosíntesi, que convertirà en oxígen el CO2, a més de convertir la matèria inorgànica en orgànica, i d’aquest mode utilitzable per l’home. Però bé, comprem un Fiat que salvarem el món.

Per una altra banda, ara que parlem de plantes, recorde haver llegit un altre anunci d’aquests absurds. Es tracta d’un nou model de telèfon de la marca coreana Samsung, un nou model ecològic, diuen. Incorpora funcions com la recàrrega solar, o la seva construcció realitzada amb plàstics reciclats. Açò està tot bé, però arribem al que m’ha cridat més l’atenció.

El nou mòvil incorpora un podòmetre, que contant els pasos que fem, calcula els arbres que hem salvat en funció del CO2 que hem deixat d’emetre amb el cotxe. Perquè com ja sabem, el CO2 és el pitjor dels enemics dels arbres. No?

Font:

http://www.xataka.com/moviles/samsung-blue-earth-telefono-movil-tactil-y-solar

Glaciars

Moltes vegades que sentim parlar de CC, sentim que nomenen el retrocés dels glaciars com una evidència de que el calentament global es un fet. Té la seva lògica, doncs un augment de temperatures es converteix directament en una major fusió de neu i gel. Tot i que és molt important també el canvi en  el règim de precipitacions (quan es produeixen més precipitacions, en estiu, hivern…), ja que no es el mateix que ploga sobre gel que precipite en forma de neu. Però anem a analitzar el tema per una altra via.

Trobem a la red milers de pàgines amb fotos del evident retrocés d’alguns glaciars. Els que estàn creixent, que son menys però existeixen, no son tan fotografiats. Bé, relacionen aquest retrocés amb l’ascens de temperatures impulsat per l’augment de concentració de CO2. Però si coneixem una mica l’historia climàtica del nostre planeta ens podem adonar de unes quantes coses.

Què és el CO2?

El Co2 és un gas que ha guanyat molt protegonisme en els últims anys. El famós “Canvi Climàtic” engendrat per Al Gore i altres personatges, alguns d’ells científics,  ha centrat en el CO2 la base de la seva argumentació.

Pero sabem realment què és el CO2? És comú veure en els mitjans, cortines de fum, xemeneies, indústries contaminants, i totes amb titulars semblants que al·ludeixen al CO2 com causant de tots els mals del planeta. El cas es que es contradictori tot açò quan u s’entera de que el CO2 és un gas incolor, inodor, invisible i en les quantitats que el trobem a l’aire no és per res tòxic.